QUÈ ÉS L'ORTOLL
L'Ortoll és un espai d'una superfície aproximada de 97 hectàrees; està situat a ponent de la ciutat de Vilanova i la Geltrú.
L'Ortoll és l'únic pulmó verd del que disposa la població i una de les últimes zones no urbanitzades de l'àrea metropolitana de Barcelona.
En aquest espai, trobem elements de valor històric, arqueològic, cultural, ambiental, ecològic, agrari, que deurien ser coneguts, divulgats i convertits en motiu d'atracció d'un turisme de qualitat per a la ciutat.
Mulasses, molins i marges de pedra seca.
Les Barraques de Pedra Seca, anomenades popularment mulasses al terme de Vilanova i la Geltrú, són construccions que feien la funció de cobert d'estris. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. Aquestes mulasses les van construir els mateixos pagesos que treballaven a les feines del camp, ja fos segant o veremant. Tanmateix, es dóna la circumstància que els pagesos que les van construir van ser els de la comarca de la Segarra, que els vilanovins anomenaven despectivament segarretes. Durant el segle XVI i fins al XX, fortes immigracions de població de la Catalunya interior es va traslladar a la Catalunya litoral per guanyar-se les garrofes. A les vores de les mulasses trobarem diversos arbres fruiters que donen bona ombra i aliments.
Restes d’un molí de vent situat a la partida d’Adarró, damunt el camí de Sant Gervasi, a ponent de la Carrerada i del xalet de l’Ortoll. L’any 1616, “Joan Esquerdó” va obtenir llicència per construir-lo i edificar-lo “en la quadra de Darró”, en “lo lloch dit sobre la sínia”. Dècades després es documenta el “molí d’en Escardó” (1725/1739), per passar a ser conegut per “Torre de l’Escardó” i també per “Molí de Vent a Darró” (segle XIX), nom que prengué la casa situada en l’actual “sínia Torre Escardó”, horta que ja existia en el segle XVI (1578). Dels Escardó vilanovins se’n tenen dades des de l’any 1486. Al llarg de cinc segles el cognom apareix escrit Scardó, Schardó, Squardó, Asquardó, Squerdó, Ascardó, Esquerdó i Escardó, aquest darrer encara vigent.
Fotografia Mike Alentorn
La Carrerada de l’Ortoll
Hi ha camins a aquesta zona que apareixen en documents històrics des de fa segles.
A més de comunicar el nucli urbà i els horts, els camins de l’Ortoll formen part de la xarxa de transhumància, que es va fer servir pel trànsit del bestiar, a fi d’aprofitar els pasturatge d’estiu o d’hivern.
Són els camins ramaders “carrerades”, “cabaneres” o “lligallos”, denominacions diferents segons les comarques.
A Vilanova, el camí més transitat va ser la Carrerada de la Talaia o de la Serra (documentada l’any 1723) que s’iniciava a Ribes Roges, travessant el camí de St. Gervasi, seguia al costat del xalet de l'Ortoll, al costat de la Torre de l’Escardó per continuar cap el Molí de Vent i enllaçar amb l’antic camí de Cubelles. Des de la Collada es dirigia als Sis Camins; passant por Mas d'en Palau, continuava a Mas Ricart per pujar a la Talaia on s’ajuntava a la Carrerada de la Cerdanya que conduïa el ramats a les pastures d’estiu del Pirineus.
Els camins han estat declarats de domini públic. Els camins ramaders estan protegits per llei. Són corredors ecològics, garantia de qualitat de vida, a més de patrimoni cultural, recurs econòmic y signe de identitat.
Fotografia Mike Alentorn
El Camí de Sant Gervasi i El Camí Darró a Cubelles
El Camí de St. Gervasi portava a horts i sínies que hi havia fora dels nuclis de població. Tres camins anaven a Adarró: el que venia de Cubelles, el que baixava d’Enveja y el Camí St. Gervasi (o camí Fondo) citat en l’any 1410 i que abans es deia també Camí d'Adarró.
Els camps de cultiu.
Avui en dia encara existeixen camps de tomaqueres, faves, espigalls i altres conreus que es comercien al mercat de Vilanova. Els tudons i els conills que proliferen a la zona signifiquen l’amenaça més gran pels cultius. Manquen els depredadors naturals i es posa així en perill l’ecosistema.
Fotografia Mike Alentorn
El Xalet de l’Ortoll. Jardí Ortoll.
Allà on hi havia el Xalet Ortoll, avui enderrocat, hi trobem les restes d'un jardí d'estil modernista que s'està regenerant com a un típic bosc mediterrani litoral amb algunes característiques de bosc de ribera.
Tot i que aquest espai ha sofert greus degradacions degut a la seva proximitat a la ciutat, la seva situació geogràfica és privilegiada, ja que es troba sobre terres fèrtils i profundes a la riba occidental del torrent de Sant Joan; aquestes circumstàncies propicien la presència d'una biodiversitat molt elevada que només es troba en un hàbitat amb condicions ambientals humides.
Aquest espai destaca per l'abundància d'arbres monumentals, vestigis de l'antic jardí. Hi ha una alzina centenària, un llentiscle que potser encara és més antic i d'altres espècies de fulla perenne com ara pins i xiprers.
A més a la zona més propera al torrent hi està rebrotant una omeda. L'om, un arbre de fulla caduca, és característic del bosc de ribera.
La Platja Llarga
El futur espai natural de Platja Llarga és l'últim relicte, força malmès, de l'antic delta del riu Foix. Es tracta de l’extensió més important de platja sense edificar entre Torredembarra i el Llobregat. És refugi per comunitats d’ambients salins i sorrencs, les quals estan ben representades, però en estat precari.
Els sectors adjacents a la Platja, anomenats la Millera, el Prat de l'Esquerrer i l'extrem occidental de l'Ortoll, formaven part també de l'antiga llacuna del Prat i conserven restes de llacunes, canyissars i camps de conreu. En un futur proper caldrà preservar el conjunt d'aquest àmbit com un espai natural protegit que constituirà una mostra del paisatge agrari mediterrani i dels antics aiguamolls litorals, avui molt difícils de trobar a tot el litoral. També és important preservar de la urbanització la capçalera del torrent de Santa Maria, per garantir la recàrrega de l’aqüífer que drena cap a Platja Llarga i la connectivitat amb el sistema del Foix.
